dilluns, d’abril 22, 2024
La salamandra desnuda (Yves de Villegas)
dissabte, d’abril 20, 2024
Ciudad en ruinas (Don Winslow)
dimecres, d’abril 10, 2024
La puresa de l'engany (Gerard Quintana)
diumenge, d’abril 07, 2024
Sotto voce (Gal Gomila)
La novel·la d'en Gal avança en dos temps i amb escenaris i personatges diferents, que s'alternen de manera consecutiva. D'inici, relacionar-los no és fàcil, però tot acaba quadrant de manera natural i sense forçar-ho. En un d'ells, la Clàudia Blanch, investigadora dels Mossos d'Esquadra, intenta esbrinar qui hi ha al darrere de l'assassinat d'un prestigiós músic. El troben dins del seu cotxe, amb una pedra de llamp clavada al cap i un bocí d'una carta d'amor a prop. La Clàudia, casada i amb una filla, no passa pel seu millor moment, però és addicta a la feina i es nega a deixar el cas, malgrat la insistència del seu cap. Falten pocs dies per un judici -al començament no sabem per quin motiu- i té el cap a punt d'explotar.
En l'altre temps, hi trobem en Gabriel, un nen amb una imaginació sense límits. S'ha fet un món a mida per escapar del real, que per desgràcia sempre li ha fet molt esquiu. L'autor ens regala diversos relats, amb llamps, trons, bèsties i cavalls alats que m'han recordat les fantasies de Patrick Rothfuss. I no puc afegir res més. "Sotto voce" és un llibre escrit des del cor que, entre altres coses, reflexiona sobre la capacitat de resistència del ésser humà -que de vegades és infinita- i sobre si la justícia és prou justa, analitzant les diferents perspectives. No tot es blanc o negre; la vida està plena de grisos que també s'han de valorar en la justa mesura abans de prendre decisions transcendentals.
"És un quart de nou quan entro a la comissaria, amb el cap una mica enterbolit. Res que no arregli posar-se dret a la feina. En Téllez em diu que el sotsinspector Rovira m'espera impacient a la sala de reunions, que no tardi, que està força neguitós pel tema de l'homicidi d'ahir. Ja té la premsa enganxada al cul i els de la central mossegant-li el coll, i no està de bon humor. No sé com s'ho fan, sembla que ensumin la porqueria abans que ningú. Tampoc entenc tants nervis de sobte i li demano explicacions. En Téllez, que ho sap tot, em comenta que es veu que era un home important, aquest Martí Anglada, que tenia una certa reputació i prestigi dins el món artístic. A mi, personalment, no em sona d'haver sentit mai el seu nom".
@Jordi_Sanuy
dilluns, de març 25, 2024
Bajo tierra seca (César Pérez Gellida)
Aquest cop, Gellida fa un salt enrere en el temps i situa l'acció a principis del segle xx, a Extremadura. Un incendi destrueix la hisenda de l'Antonia i la dona desapareix. Uns dies abans, havia posat una denúncia contra Jacinto Padilla, el seu capatàs i antic amant. El detenen a l'estació de Zafra, amb joies i diners. Diu que l'incendi el va provocar a petició d'ella i que la idea era començar una nova vida junts, lluny de les mirades de tothom. L'encarregat d'investigar tot aquest embolic és Martín Gallardo, que també coneix bé a la Vídua. El tinent de la Guàrdia Civil m'ha recordat al gran Sherlock Holmes, per la seva relació d'amor-odi amb l'opi, que el té ben abduït. És un home torturat que estima al seu cavall molt més que a qualsevol persona. Forma equip amb el sergent Pacheco.
"Bajo tierra seca" és un bany de sang constant. A Padilla hi ha molta gent que el vol veure mort i la idea és desfer-se'n com més aviat millor. Sort en té d'en Gallardo, que el protegeix perquè, arribat el moment, se'l pugui jutjar com cal. Estem davant d'una novel·la poderosa, addictiva i amb un ritme endimoniat. L'acció no s'atura en cap moment, protagonitzada per uns personatges foscos i amb força mala llet. Són molts els que busquen la venjança personal i no perdonen, com el germà del primer marit de l'Antonia o el terratinent que governa la comarca amb mà de ferro i sense sentiments. Els seus diners ho compren quasi tot. A més a més, el llenguatge de Gellida és cuidat i ple de diàlegs, molt proper al lector. La nota final amb què acaba el llibre el fa encara més potent i rodó. Un encert.
"En los calabozos del cuartel de Zafra, Jacinto Padilla, esposado y en ropa interior, permanece inmóvil sentado sobre un colchón apolillado y con visibles manchas de orina. Tiene la camiseta manchada de sangre seca y en los brazos se aprecian cardenales y magulladuras de distinta consideración. En el antebrazo izquierdo luce con orgullo un tatuaje de la Virgen del Rocío, de la que es devoto. El preso, que respira con cierta dificultad, alza la mirada hacia el ventanuco enrejado por el que se cuela la luz exterior, y con la yema del índice se acaricia la cicatriz del rostro".dissabte, de març 16, 2024
La ciutat i les seves muralles incertes (Haruki Murakami)
Si el llibre m'hagués arribat a casa sense títol ni portada no hauria trigat més de deu segons a saber que l'havia escrit Murakami. El seu estil és únic i inconfusible. Un cop més, el narrador és un noi jove i enamorat que, tot i que els seus sentiments són correspostos, no pot tenir una relació estable amb la noia escollida. Un dia qualsevol, ella, amb atacs de pànic i depressió, desapareix sense deixar cap rastre. En les seves trobades, li havia parlat d'una ciutat emmurallada, aparentment imaginària, on es trobava més còmoda i adaptada que en el món que compartien fins ara. Com és habitual, Murakami barreja la realitat amb la ficció per anar donant forma als seus famosos mons paral·lels, on absolutament tot és possible.
Un dia, el noi aconsegueix arribar a la ciutat fantàstica, on espera retrobar-se amb la seva estimada. I és que hi ha barreres que només l'esperança i el desig tiren a terra. Es desperta en un forat que hi ha davant de la muralla, sense saber com hi ha arribat. Aquests forats són força usuals en l'obra de Murakami. Els recordo, per exemple, a "Crònica d'un ocell que dona corda al món" o la ja citada segona part de "La mort del comanador". Per entrar, ha de pagar la penyora que el separi de la seva ombra, que, a partir d'aquell moment, tindrà una vida al marge d'ell. Gran història d'amor irreemplaçable que neix d'un conte curt que va publicar l'any 1980 en una revista japonesa. Biblioteques on es llegeixen llibres, biblioteques on es llegeixen somnis i diversos mons. Potser tots reals?
"Era de nit. Damunt del forat es veia un retall de cel rectangular. Al cel brillava una multitud d'estels. Tot i així, no era un cel gaire profund. Si ho volia, semblava que em podria arrossegar i sortir a la superfície. En adonar-me'n vaig sentir un cert alleujament. Però estava exhaust. No em podia ni incorporar. No podia aixecar els braços, i fins i tot em costava mantenir els ulls oberts. Estava tan cansat que em semblava que el cos se m'havia de desllorigar... Vaig tancar els ulls a poc a poc i vaig tornar a perdre el coneixement. I llavors em vaig enfonsar en el mar pregon de la inconsciència".
@Jordi_Sanuy
Primera persona del singularTony Takitani
La mort del comanador (llibre 2)
La mort del comanador
La noia de l'aniversari
Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo
De què parlo quan parlo d’escriure
Sputnik, mi amor
A la caça de l'ovella
El elefante desaparece
Escolta la cançó del vent i Pimball 1973
Kafka a la platja
Homes sense dones
Undergroung
Sueño
El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
Després del terratrèmol
Balla, balla, balla
De què parlo quan parlo de córrer
1Q84 (Libro 3)
1Q84
Despietat país de les meravelles i la fi del món
Tòquio blues
After dark
diumenge, de març 10, 2024
Confeti (Jordi Puntí)
dimarts, de març 05, 2024
El federal (Sebastià Alzamora)
A "El federal", l'escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) fabula sobre el Foc de la Bisbal, que va tenir lloc el 6 d'octubre de 1869. Prop de tres mil homes, liderats per Pere Caimó, van entrar en combat contra les tropes del Regne d'Espanya, encapçalades pel governador militar de Girona, el temible brigadier Romualdo Crespo. Caimó era l'alcalde de Sant Feliu de Guíxols i diputat republicà a Corts. El llibre té 256 pàgines i està publicat per Edicions Proa.
Potser el combat era la solució menys dolenta de totes, tenint en compte que la neutralitat no existeix. Al final, només és una forma de covardia. És per això que Caimó accepta ser la cara visible de l'aixecament revolucionari que volia acabar amb la monarquia absoluta i convertir Espanya en una República federal. Era fill d'indians contraris a l'esclavitud i amb idees molt avançades al seu temps. Romualdo Crespo l'odiava a mort. En la seva major part, el llibre està escrit en tercera persona, excepte quan narren la Isabel Batalla, esposa del diputat, i l'oficial Francisco Radaelli. La Batalla i una altra Isabel, la Vilà, són les principals protagonistes femenines. La Vilà va ser la primera sindicalista catalana, coneguda també amb el malnom de Cinc Hores.
Alzamora recrea el Foc de la Bisbal amb mestratge, centrant-se en els personatges principals -molt ben treballats-, però també en els secundaris, com els primers homes que moren quan comença el combat. I ho fa d'una manera molt visual i fa la sensació que a càmera lenta. La novel·la reflexiona sobre la política, els drets de les dones i els privilegis dels senyors, que sempre hi surten guanyant. Mentre alguns es juguen la vida al camp de batalla, els qui manen de veritat són a casa seva negociant només a benefici propi, de vegades buscant pactes a contra natura. S'enfronten el despotisme que representa l'execrable Crespo amb l'idealisme de l'alcalde i de Francesc Sunyer, que també era diputat a Madrid. L'etern conflicte entra la llibertat i el poder. Molt interessant.
"Ens deixen tot el dia oberta la porta de la cel·la, escrivia en Pere Caimó a les cartes que mai havia d’enviar a la Isabel Batalla. La tanquen a les nits, amb el so del forrellat quan passa com un ganivet. Ho fan, tan sols, amb el propòsit de fer-nos patir més. No hi ha escapatòria, aquest és un lloc tan absurd que no se’n pot fugir. D’ençà que he arribat, només hi ha fang i pluja. La pluja, com una cortina que no para de caure. I aquests murs d’argila que de vegades somio que s’esfondren i ens enterren a tots en vida, presoners i guardes. Fins que quedi només la pluja, furiosa, formant bombolles i grumolls damunt el fang".
@Jordi_Sanuy
Altres llibres llegits i comentats de Sebastià Alzamora:
diumenge, de març 03, 2024
En la sangre (Susana Rodríguez Lezaun)
dissabte, de febrer 24, 2024
No et refiïs dels teus records (Clàudia Pujol)
diumenge, de febrer 18, 2024
Els dies robats (Blanca Busquets)
Blanca Busquets (Barcelona, 1961) dedica "Els dies robats", la seva dotzena novel·la, "a tots els que ens vam quedar tancats la primavera del 2020". Passa durant la pandèmia, però crec que la història que ens explica es podria haver esdevingut en qualsevol altre temps. El confinament és l'excusa perfecta per reunir quatre persones en un lloc aïllat, però no és el tema central. El llibre té 238 pàgines i l'ha publicat Edicions Proa.
El castell d'un petit poble dels Pirineus ha d'acollir un retir de ioga i pilates de quatre dies. S'hi havia inscrit força gent, però per culpa del virus i de la por al final només hi participen dos alumnes, la Marta i en Ton. No es coneixen entre ells, tot i que tenen moltes més coses en comú de les que es podrien arribar a imaginar. El grup el completen la professora, que es diu Judit, i en Mateu, que és el cuiner. Poc després d'arribar, l'estada s'allarga indefinidament arran d'una ordre governamental. El món queda aturat per una alerta global i no s'hi pot fer res. En aquesta narració, amb un marcat caràcter psicològic, se'ns presenten uns personatges força torturats, amb la pèrdua com a vincle d'unió. Un d'ells, molt interessant, té triple personalitat i infinites arestes.
"Els dies robats" ens parla dels esforços per deixar enrere les ferides del passat i de la importància de teixir unes bones relacions personals per viure una mínima coherència. Cal cuidar la salut mental. Els lligams i les complicitats entre uns i altres, algunes d'inesperades, augmenten exponencialment. Com sol passar en els seus llibres, la Blanca ho acaba relacionant tot i, al final, res no és casual. La Consol i en Pep (que són els carnissers del poble) i la Laia, que s'hi ha instal·lat amb la seva família per teletreballar durant la pandèmica, completen el tauler de subjectes principals. Per cert, en aquest lloc perdut dels Pirineus els fa poca gràcia que hi hagi gent de fora voltant pels seus carrers. Cadascú a casa seva i Déu -la Consol es molt devota- a la de tothom.
"No hi ha ascensor, ja ho veu. Aquí s’ha de fer tot a peu. Tampoc es deu esperar que algú que ve a fer un stage de pilates no pugui pujar escales. El pilates és una disciplina més de gimnàstica que de ioga, tot i que inclou exercicis de totes dues pràctiques, i també de dansa clàssica. Seria un contrasentit, doncs, pujar al segon pis amb 13 ascensor. La Marta arriba al seu pis i, després, a la seva cambra. A la porta, el seu nom. Continua trobant divertit tot això. Al capdavall, són només quatre dies de pilates. Bé, Marta, sigues sincera amb tu mateixa, quatre dies d’oblidar-te de tot".
@Jordi_Sanuy
dissabte, de febrer 10, 2024
La casa de la nit (Jo Nesbø)
La novel·la està dividida en tres parts ben diferenciades. La primera la podria haver escrit perfectament el gran Stephen King. És molt més fantàstica que negra, fregant la ciència-ficció de sèrie B, molt dels anys vuitanta, per etiquetar-la d'alguna manera. Tot comença quan desapareix un noi de 14 anys dins d'una cabina de telèfon al llindar del bosc, sense cap explicació lògica, al poble remot de Ballantyne. Ràpidament en culpen a un dels seus amics, en Richard Elauved, que en aquell moment l'acompanyava. Té la reputació d'inadaptat i, començant per la policia, ningú es creu el que va veure. Sobre aquest tema només explicaré que el llibre s'havia de titular "El telèfon carnívor"... Per cert, en Tom no és l'únic company d'en Richard que es fa fonedís misteriosament.
A la segona part, aparentment més lògica, el lector comença a intuir que potser la història acabarà tenint certa coherència. Elauved ja és gran i es retroba amb la gent del poble, que va deixar fa anys per anar a viure a un altre lloc. Nesbø va donant-li versemblança als esdeveniments pas a pas per, en un tancar i obrir d'ulls, tornar-te a aixecar la camisa amb un altre gir inesperat. Escenari completament nou. A la tercera i última part ho encaixa tot, això sí, de la manera menys predictible. "La casa de la nit" és curta, només 237 pàgines, i es pot llegir perfectament d'una tirada. Avances a ritme frenètic per saber com s'acaba. La traducció al català és de Laura Segarra Vidal. M'ha agradat. Però, quan torna Hole?
"El dit se m’havia aturat en un tal Jonasson, Imu. Un nom estrany, devia ser una mena d’excèntric. Vaig aixecar l’auricular, que estava unit al dipòsit de les monedes amb un cable metàl·lic, com si els fes por que algú ho desmantellés i toqués el dos amb aquell auricular gris. Vaig marcar el número d’en Jonasson, Imu amb les tecles metàl·liques lluents que hi havia a la caixa del telèfon. Només sis xifres; a la ciutat en teníem nou, però m’imagino que aquí, on hi havia quatre mil arbres per habitant, no els en calien més. Llavors vaig allargar l’auricular a en Tom.
—Q-q-què? — va fer, i se’m va quedar mirant horroritzat.
—Digues «Hola, Imu, soc el dimoni i et convido a l’infern, perquè aquest és el teu lloc».
En Tom es va limitar a fer que no amb el cap i em va tornar l’auricular.
—Fes-ho, cap de suro, o et tiraré al riu — vaig dir".
Altres llibres llegits i comentats de Jo Nesbø:
"Headhunters"
"El lleopard"
"La set"
"Macbeth"
"L’hereu"
"Ganivet"
"Sang a la neu"
"Sol de sang"
"El regne"
"L'home de la gelosia"
"Eclipsi"
@Jordi_Sanuy
diumenge, de febrer 04, 2024
Dibuixos amagats (Maria Àngels Viladot)
La psicòloga social Maria Àngels Viladot enfoca la societat contemporània amb una profunda mirada femenina. Per això són tan creïbles la Carol i la Lupe, les dues grans protagonistes de la seva darrera novel·la. A"Dibuixos amagats", ens explica que l'amistat entre les dues és indestructible. Les coneixem als anys setanta del segle passat, en una Barcelona on els joves són més actius contra la dictadura que els seus pares, massa immobilistes.
Tant La Carol com la Lupe són de bona família. Encara més, en el cas de la Lupe. És filla d'emigrants exiliats a Mèxic i fa poc que s'ha instal·lat a Barcelona. Li sobren els diners i no ho dissimula. Totes dues estudien a la Universitat Autònoma de Barcelona i són molt actives en la lluita a favor dels canvis socials i polítics. Les reunions clandestines i les manifestacions estan en el seu ordre del dia. Des d'un primer moment, la Carol té clar que la seva companya amaga un terrible secret, però no vol pressionar-la més del compte per descobrir-lo. Els dibuixos que fa i que no ensenya a ningú, molt violents, demostren que no ha passat pàgina d'un passat que la persegueix i de vegades la tenalla fins a punts insospitats.
"Dibuixos amagats" és un llibre optimista i agraït de llegir, tot i l'obscuritat d'algunes de les coses que ens explica. És un cant a l'amistat a la joventut i a la il·lusió, amb uns personatges ben construïts i que et fas teus des d'un primer moment. No és el cas de l'Isidre, que genera rebuig només d'aparèixer. Barcelona s'acaba convertint en un altre actor amb molta presència, ja que seguim a la Carol i a la Lupe pels locals famosos d'aquells anys, com La Enagua, Zeleste, Bocaccio o el Flash-Flash. Totes dues estan enamorades del barri del Putxet. Són idealistes i creuen que tot és possible. M'ha agradat que la Maria Àngels mencioni "La naranja mecánica", la meva pel·lícula de capçalera.
"Finals del mes de febrer del 1974, tres dies abans que aquells depredadors afamats executin Salvador Puig i Antich. Aquell noi que la Carol va conèixer fa uns anys al Bar Galeno, el germà del Quim. En sap poques coses d’ell, sap que milita en el Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL), una organització anarquista que recolza l’agitació armada i fomenta la lluita obrera. Quan el van empresonar, dos anys abans, ella es va quedar de pedra. Quan el van condemnar a mort en un d’aquells judicis de guinyol, encara més. «No gosaran», va pensar. Però s’equivocava. Sens dubte, l’assassinat de Salvador Puig i Antich, i amb garrot vil, és un més dels càstigs per la voladura de l’almirall Carrero Blanco, una demostració de força ferotge per agenollar els dissidents".dimecres, de gener 24, 2024
El hijo olvidado (Mikel Santiago)
dissabte, de gener 20, 2024
Golpe de gracia (Dennis Lehane)
diumenge, de gener 14, 2024
El dilema de Penélope (Jorge Zepeda Patterson)
dimarts, de gener 02, 2024
L'últim telecadira (John Irving)
dissabte, de desembre 09, 2023
Del natural (Martí Domínguez)
Com que no soc un gran expert en pintura, he après un munt de coses. Per exemple, que Giotto és el primer que dota les seves obres de versemblança. Hi ha un abans i un després de quan va dibuixar una ovella jove sobre una roca amb una pedra. Domínguez reivindica la contemplació de la natura com a base dels impulsos creatius. De vegades, escriu, es miren les obres d'art sense conèixer res de la seva història ni dels elements que les conformen. Té tota la raó. Les roses, per exemple, al·ludeixen a la puresa de Maria, i l'aquilègia al dolor pel sacrifici del seu fill. Són símbols marians, visibles en pintors com Bernardino Luini. Al cristianisme, la simbologia de la papallona és l'emblema de la resurrecció.
A "Del natural" també ens parla de les muntanyes de Sainte-Victoire, pintades infinitat de vegades per Cézanne, i de les dones de Gauguin, que va marxar a la Polinèsia després de deixar abandonada a la seva família. Per cert, Van Gogh va tallar-se un tros d'orella després d'una discussió amb el mateix Gauguin. M'ha cridat l'atenció que el narcís representi la bellesa que es panseix ràpidament. Els poetes van imaginar que Narcís, un nen preciós, va caure en una font i es va ofegar mentre contemplava, amb massa ganes, la seva pròpia bellesa. De Goya en destaca que va ser el primer a denunciar els horrors de la guerra; i de Coubert que va revolucionar-ho tot amb "L'origen del món", la representació del sexe femení en primer pla. Un llibre brillant i amb una bibliografia quasi infinita.
"Giorgio Vasari, el gran historiògraf de l’art del segle xvi, autor de Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes (1542- 1550), assegura que Giovanni Cimabue va descobrir Giotto quan acabava de dibuixar un corder sobre una roca amb l’ajuda d’una pedra. A Cimabue el va impressionar la versemblança, l’acurada realització, i el va prendre com a deixeble. La singladura humana té aquestes coses: aquell nen, fill de pastor, amb el qual va ensopegar per casualitat Cimabue, havia reproduït com ningú l’animal covat de la litúrgia cristiana, i per aconseguir-ho no havia hagut de fer res més que fixar-se en una de les ovelles del ramat patern i dibuixar-la el més fidelment possible".
Altres llibres comentats de l'autor: "El fracassat", "La sega", "L'assassí que estimava els llibres", "L'esperit del temps i "Mater". D'ell també he llegit "Les confidències del comte de Buffon" i "El somni de Lucreci".
@Jordi_Sanuy